Anna Ros (LaBú Teatre) : “Engego les creacions a partir de la part estètica i visual”
LaBú Teatre és una companyia jove, malgrat la dilatada trajectòria dels seus fundadors, l’ Anna Ros i l’Andreu Sans. Bianco, el seu primer espectacle, es va estrenar a principis del 2017. Enguany, plegades, arriben les estrenes d’Alma, un espectacle adreçat a la primera infància, i Fragile, un espectacle per a tots els públics fruit de l’experimentació amb corrents d’aire i materials lleugers i dúctils, en que la companyia va a la recerca de la seva veu pròpia a partir d’un llenguatge d’una gran potència visual i poètica. Alma presenta a la constructora de les quatre estacions, mentre que Fragile mira de traslladar al públic un seguit d’emocions a través de la creació de quadres visuals estèticament commovedors. El primer es va estrenar en la darrera edició de FETEN, mentre que el segon s’estrena a la Mostra Igualada el mes que ve.
Fer coincidir en el temps, sobreposats, dos processos creatius sembla una bogeria. L’Anna Ros afirma que no va ser premeditat que coincidissin Alma i Fragile, però que tots dos “s’han creuat”. “Feia temps que estava pensant en com faria Alma -explica Ros- i em vaig deixar portar. Veia que tot anava endavant, a poc a poc, i vaig arribar a estar tan implicada en tots dos espectacles que llavors ja no hi havia marxa enrere, perquè ja teníem data d’estrena.” Alma es va estrenar el 14 de febrer passat a FETEN, a Xixon, mentre que Fragile s’estrenarà a Mostra Igualada el 27 de març. Per a Ros no ha estat un obstacle dur endavant dos processos de creació paral·lels: “He donat l’espai i el temps necessari a cadascun dels espectacles, sense angoixar-me i donant sempre el 100% en tots dos casos. M’agraden els reptes i això ho sé gestionar bé emocionalment. A més, són dos projectes molt diferents, perquè Alma és més aviat modest, ja el tenia força clar i només s’havia de posar la maquinària en marxa, mentre que Fragile ens ha suposat un esforç considerable d’experimentació, de processos de prova i error i de recerca a mi i al meu company, l’Andreu”.
La constructora de les estacions
Alma és el títol de l’espectacle per a primera infància de LaBú Teatre i també és el nom de la protagonista, que en paraules de la seva creadora és també el nom del personatge que, a escena, a vista del públic, construirà les quatre estacions. “És una proposta visual i plàstica -explica Ros- i cada escena, després de la presentació inicial que inclou una mica de clown per enganxar als infants, està plantejada com la creació de cada estació. El meu personatge posa l’ànima en cadascuna d’elles de manera plàstica i associant imatges que suggereixin sentiments a cada estació”. La cofundadora de LaBú, que prové del món de les arts visuals i plàstiques, explica que per començar a crear parteix d’imatges i llavors cerca la manera de recrear aquestes imatges a partir del que li suggereixen cadascuna. La seva estació preferida és la tardor, que associa amb la nostàlgia i a la qual hi va voler associar el paper kraft de color marró, que s’utilitza habitualment per embalar. Mentre representa la tardor, aquest material predomina i fins i tot en va fer una titella. “Volia que, en tractar-se de la primera infància, tot fos molt sensorial, que els material estiguessin molt vius, que no fossin coses excessivament elaborades, ni molt definides”, explica Ros, que va recuperar fins i tot un número que havia treballat quan estudiava interpretació. Però a més d’un material, Ros també atribueix un sentiment a cada estació, sense una excessiva càrrega dramàtica . La tardor, com hem explicat, l’associa a la nostàlgia; la primavera, a la bellesa; l’estiu, a la calma i al relax i l’hivern, a la joia i l’alegria.
De sobte, a l’escenari, de dins d’un marc, surt un personatge amb un carret d’anar a mercat que és com la butxaca d’en Doraemon però del temps. D’allà en surten tota mena de materials amb els quals recrea les estacions de manera bellíssima, d’una plasticitat que commou i que deixa clavats a les butaques als infants, mentre comenten en veu alta allò que veuen fins i tot amb joia quan fan un descobriment o veuen que han encertat amb les seves suposicions. Diu Anna Ros que a l’hora de fer l’espectacle per a primera infància ha tingut en compte els mateixos inputs que per fer un espectacle per a tots els públics, però puntualitza: “Tractant-se d’infants tan petits vaig a les arrels, a la senzillesa. El meu punt fort és com artista plàstica i aquest aspecte representa un lligam molt fort amb un públic tan jove, que no té cap prejudici en aquest sentit i tot allò visual l’atreu moltíssim. Estan molt oberts a observar i aplicar la imaginació amb el que els suggereixes visualment.” La creadora barcelonina, resident a terres gironines, insisteix en la idea que el que volia fer era mostrar la construcció de les estacions davant del públic, en escenes en les quals no passessin moltes coses, sinó que fossin senzilles. Una vegada construïdes, el personatge, Alma, torna a travessar el marc il·luminat i s’esvaneix.
‘American Beauty’ i Daniel Wurtzel
Alma el tenia clar, però Fragile, no tant. La inspiració per a aquesta peça, que s’estrenarà a Igualada, prové del fragment d’una pel·lícula que Anna Ros té gravat de manera indeleble en la memòria i que explica amb força exactitud la seva actitud vital. Es tracta d’un fragment del film American Beauty (Sam Mendes, 1999), en què el personatge interpretat per Wes Bentley (Ricky Fitts) li mostra al que interpreta Thora Birch (Jane Burnham) una gravació de vídeo en que una bossa dansa literalment a mercè del vent, en una escena en que el noi es confessa aclaparat per la bellesa i la plasticitat d’aquella dansa. Aquesta escena i el treball de l’artista Daniel Wurtzel amb les seves hipnòtiques i fascinants escultures cinètiques efímeres, a partir de la utilització de material lleuger i dúctil en continua transformació degut als corrents d’aire de ventiladors industrials, van ser la inspiració per començar a muntar Fragile.
“Engego les creacions a partir de la part estètica i visual. Feia anys que volia embrancar-me a treballar amb l’aire. De fet, a Bianco ja en vam introduir, però en aquest espectacle ens venia de gust llançar-nos a la piscina i experimentar amb els ventiladors a escena.” Heus ací que el passat mes de maig Ros i Sans van començar el camí de la investigació, de la recerca, de la prova i l’error en aquest univers de l’escultura cinètica i l’aire. “Tot aquest univers -diu Ros- em suggereix bellesa i fragilitat, quelcom volàtil i molt efímer que es sustenta gairebé en no res, i això també va lligat al meu moment personal i vital dels darrers tres anys, que han estat d’una fragilitat extrema i m’han passat coses importants. Això connecta amb l’escena d’American Beauty, que em toca molt, diu molt de mi, de com veig la vida i com la interpreto”.
Trobar una veu pròpia
A l’hora d’engegar Fragile, un espectacle familiar per a tots els públics, Ros i Sans van iniciar un camí que no havien fet en els dos anteriors espectacles, perquè a més, pretenen abandonar una mica les tècniques corporals clàssiques de les que provenen, tècniques d’expressió corporal, mim clàssic, màscara i esgrima, i anar a la recerca d’un llenguatge corporal que els defineixi, que els permeti trobar una veu pròpia. Ros és conscient que tot està inventat, però volen fer un pas cap a la contemporaneïtat pel que fa al moviment. El fet que a l’espectacle treballin amb ventiladors, que implica que hi ha cables sobre l’escena i representi un univers concret, els empenyia encara més a aquesta contemporaneïtat. “Volem trobar una cadència de moviment que ens sigui pròpia -assegura Ros- i trobar la nostra manera de comunicar-nos amb l’espectador”.
La història de Fragile és mínima, com els personatges, gairebé imperceptibles, perquè el que rebrà el públic familiar és la creació d’un univers construït de paisatges visuals i atmosferes que li suggereixen emocions i estats d’ànim, que és la línia que segueixen les produccions de la companyia. Anna Ros reconeix que això provoca que part del públic, nombrosa, en ocasions majoritària, no connecti, però que hi ha altra part del públic que hi connecta de manera molt profunda. “Sabem que el camí que hem escollit és complex -diu Ros-, però ens apassiona aquesta manera de fer i a Fragile hi hem apostat encara més”. De fet, la cofundadora de LaBú reclama la possibilitat d’equivocar-se: “Som una companyia jove, que anirà agafant experiència. Sembla que, en ocasions, s’espera la perfecció en cada espectacle, però no és fàcil i nosaltres aprenem amb cada creació que fem”.
Donar llibertat a l’espectador
Respecte la dramatúrgia, Ros assenyala que malgrat que darrerament s’ha reclamat insistentment la presència de dramaturgs en el teatre familiar, no creu que aquesta necessitat sigui tan peremptòria, si més no en determinats gèneres: “Al circ contemporani no se li reclama una dramatúrgia. A la dansa, tampoc. Nosaltres estem en un terreny ambigu, el del teatre visual o teatre físic, digues-li com vulguis, és un híbrid. La gent no està massa acostumada a un llenguatge així i no saben si és dansa, teatre i si han d’entendre o no una història. No saben on col·locar-se, sobretot els que són més mentals o racionals. Però de fet, nosaltres tenim una ànima francesa en aquest sentit, per això també mirarem d’obrir-nos pas allà, perquè ningú es planteja si s’entén o no s’entén, simplement gaudeixen de l’experiència. Amb Bianco, en una funció, teníem a cinc dones plorant d’emoció a primera fila.” La creadora barcelonina assegura que fa els espectacles “que m’agradaria veure”, amb vàries capes de lectura i que donin llibertat a l’espectador per tal que es faci la seva pròpia història, perquè “aquesta és la màgia” de les propostes que els agrada fer. Un significat tancat priva l’espectador, que no és uniforme, d’aquesta llibertat.
Per primera vegada, LaBú ha incorporat una mirada externa que els ajudi a arrodonir l’espectacle. En aquest cas han dipositat la seva confiança en la Montse Bonet, que havia estat professora de tots dos i, per tant, els coneix a ells i al seu univers. Bonet els ha acabat d’encaminar, els ha fet plantejar-se algunes qüestions respecte l’espectacle que els han aportat nous punts de vista en moments en que el procés de creació els havia dut a una situació d’un cert col·lapse. La companyia reconeix que en ocasions calen algunes sacsejades per part d’algú que faci una mirada externa i et tregui d’un cert enrocament involuntari. A Igualada, a finals de març, podrem gaudir dels paisatges visuals i vitals de LaBú. L’elegància i la subtilesa en escena.
